|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 8
�Cal que arribi a la part llastimosa i que expliqui com a casa varen
descobrir la meva entremaliadura i com me condemnaren a anar-me'n al
llit sense sopar, a malgrat de la gana que em rosegava per dedins?
L'�XTASI DE L'ONCLE VENTURA
Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura.
Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no
pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire
de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar
de ser a sa fonda: entens? Cap all� a vuit hores vina-te'n al gussi.
Endem�s, jo no s� pas de cert quin parentiu tenia amb mi, l'oncle
Ventura; per� sempre li havia dit oncle. Crec que era fill d'un cos�
d'alguna de les meves �vies. Despr�s de molts anys de navegar, havia
adquirit un capitalet i s'era retirat a fruir-lo a casa seva, fent
de pescador, mig per afici�, mig per ajudar a la rendeta i a
l'estalvi. Home d'habituds solit�ries, no solia acompanyar-se amb
ning�. Sol varava i treia el gussi, sol se'l governava i sol calava
i llevava els palangrons, que eren l'ormeig m�s usual de la seva
pesca. Tamb� es dedicava a la canya llargues temporades, i ja �s
sabut que la canya no vol companys: sense comptar que al oncle li
haurien servit de poc, perqu� no s'agradava d'enraonar amb ning�.
Era tan eixut de paraules que quasi sempre que havia d'intervenir en
alguna conversa ho feia amb la senya d'un somr�s, d'un arron�ament
d'espatlles, d'una girada d'ulls o d'un balandreig de cap
expressius. Tenia la cara llarga, les galtes flaques, vorejades de
dos grans s�cs que li baixaven del nas a les boqueres; els cabells
fluixos, desmaiats; els polsos amb balma, i els ulls fets de manera
que en posici� normal semblava que miressin en l'aire i deixaven
veure el blanc per sota les nines. El seu aspecte era el d'un home
evang�lic: dol�, sofert, resignat. Quan pescava a la canya solia
seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels
genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en
oraci�, i que tal volta obirava ales i caparrons d'�ngels all� on
nosaltres no descobrim m�s que boirines daurades i calitges de color
de carn.
Estic segur de que, si em va convidar a la pesquera, fou obeint a
insinuacions de la seva dona. Per�, fos com fos, a les vuit hav�em
de varar i jo no desitjava res m�s.
Que es fan llargues, les hores, quan un hom no n'espera sin� una!
S�n vagons d'un tren llargu�ssim que van passant lentament,
lent�ssimament, i que no ens interessen sin� perqu� sabem que
n'arrosseguen un en el qual esperem que ens arribi la felicitat.
Aquell dia, l'�nica hora digna de ser per mi viscuda era la de les
vuit del vespre, i totes les altres no servien m�s que per a anar-
me-
la portant. �Si un hom les hagu�s pogudes xurriaquejar com a
cavalls!...
De seguida d'haver sopat me'n vaig c�rrer a la platja a fer guarda
al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em
cregu� ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el
temps no s'emboliqu�s... Per�, ca!, semblava que no. Hi havia
ressagota... res, fressa pura. Molt b� que els sardinalers havien
sortit sense por.
�Que a poc a poc el rellotge del poble va comptar els instants!
Cauen set hores, cauen vuit hores, i l'oncle no venia. Per fi, quan
la meva impaci�ncia arribava al desesper, va compar�ixer l'home,
caminant xano-xano, a llargues i lentes gambades, amb l'olla del
grumeig a una m� i un feixuc roc al cim del muscle. Gr�cies a D�u!
Aleshores me vaig acostar alegroi a les ones. �Redimontri, com
bramulaven! �I que era ombr�vol, el mar, est�s sota un cel de nit
sense lluna! Aneu, fieu's-en... A pesar de les il�lusions que
m'inspirava l'expedici�, el cor se'm va tornar tan petit que... Qui
sap!... La diversi� es podia pagar prou cara.
-Qu� me'n dieu, d'aqueix temps?
L'oncle va examinar atentament els quatre punts cardinals, me va fer
senyal de que pug�s a la barca, la var� calmosament, i, despr�s
d'haver donat fusa i mentre armava els rems, me va contestar,
esfor�ant la seva veu entelada:
-Bon car�s de temps.
Previous Page
| Next Page
|
|