|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 39
El primer impuls del raptor �s fugir amb sa presa. Despr�s muda
d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en
una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que
l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del s�l mar� una
feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes
son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla cr�ixer i
es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la
proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot
el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llen�a la pedra
que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu
gos.
Mai m�s no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no
es recorden ni de que al m�n hagi estat. Sols la Fineta, que ha
esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi
pensa amb esborronament i... �s estrany!... amb certa mena de
compassi� i enyoran�a. A l'hora dels crepuscles, quan est� sola al
portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot
somni�s i dol�, i li apar que l'�nima se li'n va, amb la mirada,
errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per
les cales, soledat arreu: no hi troba res m�s. I li acut una ombra
d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per all� no
hi havia tanta desanimaci�. Pensa que �s una ll�stima que aquell
home fer�stec s'hagu�s tornat boig, pobret!, i hagu�s fugit per a
no tornar m�s, mai m�s, mai m�s!... I aquest mai m�s es repeteix
dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un
congost i s'allunyen, sonant cada vegada m�s apagats i melangiosos.
En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes
garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se
sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen
les cames i quasi no es pot tenir dreta.
JACOB�
Ha vingut la tardor, aquell temps en qu� les fulles cauen i en qu�
els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa
viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les
arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig
endevinar el sentit fat�dic per llur trista entonaci� i per
l'esgrogue�ment que produeixen a totes les plantes. De bella nit,
s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo
estic en que no �s pas el fred, lo que l'atueix, perqu� m�s freds
s�n els dies en qu� l'ametller floreix somniant la primavera, i tant
o m�s fredes les hores de l'abril en qu� tot somriu d'esperan�a. No,
no �s pas el fred: �s una mena de mort que passa per la terra obeint
a un ritme anyal, per l'estil que passa peri�dicament la son sobre
els nostres ulls.
El dia �s lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els
n�vols projecten ombres err�tiques sobre els plans i les muntanyes.
El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar
les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i
clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de
seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no �s
ja pas el pa�s entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no
brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en
les platges, ni les cases del poble conserven la blancor
enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i
ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.
Me passejo amunt i avall de la platja.
Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques,
s'inclinen cap al mar amb un posat enyorad�s. No han pogut sortir
per mor del temps.
Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto.
Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els bra�os
plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitz�.
Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un
d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap
d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en qu� la dar�,
per� els senyals s�n de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els
sento una paraula m�s. M'han fet pensar en una colla de devots que,
acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor,
tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la
lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenci�
ni pendre's tan sols la mol�stia d'escoltar-se'l.
Previous Page
| Next Page
|
|