|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 40
B� n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitz� del mar,
aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n,
vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedr�s de ca la
dida, sota l'emparrat de p�mpols m�stics. Heu's aqu� la casa m�s
alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa,
i, D�u m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol �s la
desgr�cia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les
havia conegudes ben venturoses.
La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu
marit, en Catre-venc, serrador franc�s que treballava a la mestran�a
i tenia el mal vici d'embriagar-se; per� quan me va criar a mi ja
era v�dua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atu�t pels
seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embria�s. La bona
dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el
seu cad�ver. Havia rom�s for�a b� d'interessos: tenia la seva casa,
la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les
vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o
l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coix�, i el joliu cant
dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de
seguida es llan�ava a barrejar-hi la seva refiladissa.
Tenia una filla quatre anys m�s gran que jo, la Jacob�, a qui el
seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar
la llengua a pronunciar el de _Jacobeta_. �Pobra noia! Se pot ben
dir
que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava,
me pentinava... En els meus records m�s llunyans, la veig baixar de
la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret
al cap, les mans en l'atuell i els bra�os graciosament arquejats i
nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Aix� era en temps
d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de
les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava
tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure,
m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de qu�
estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes
espellifades.
Jo li deia _la teta_, designant-la amb aquest tendre nom que en
moltes fam�lies es d�na a la germana gran, segona mare dels altres
germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de
germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres
diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella,
amb fils de gasoses, trossos de p�l de seda i hams rovellats, que li
regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres.
Ella aplaudia els meus �xits quan jo agafava alguna mabreta o alguna
agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres
artificis. -Aix� �s plata viva!- exclamava: -aix� �s el peix m�s
bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les
entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i
ara fugint de la que avan�a, fotjava amb els peuets ac� i all�,
descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com
coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aqu�st s� que
�s un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i,
quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el
davantal, resava parenostres i m�s parenostres perqu� D�u me
conced�s bona pesca.
La platja era el lloc de les nostres prefer�ncies. Hi corr�em, hi
f�iem tombarelles, hi, jug�vem a pedralta o a sotet, hi cerc�vem
petxines... A voltes ens entreten�em a fer enfellonir la mar
insultant-la i tirant-li sorrades. -�Mira, com s'estufa, la vella
reganyosa!... Veus?... �Sents, com ronca? Apa, aqu�, berra!
Escumeja: no ens arribar�s als peus.- A c�pies de mirar de fit a fit
les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a
l'agravi, ens semblava que les v�iem cr�ixer, botir-se enfellonides,
apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de
fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A
voltes, despr�s de dinar, ens adorm�em tranquilament a l'ombra d'un
llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.
Un dia v�rem trobar un corn mar� molt gros, ja buit de dins, rentat
per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida
la Jacob� va descobrir-hi les m�s admirables virtuts. Se'l va posar
a l'orella, i escolta que escoltar�s, sense moure les parpelles ni
quasi respirar. Despr�s va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et
moguis ni et postiquis: veur�s, si en sentir�s, de coses!... Aquest
corn �s una mena d'orella d'os. T�: veus,el cau? Ha estat llargues
nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls...
i encara li rebomboregen per dedins. Sents?... Uuu!... Aix� �s la
fressa del vent. Tamb� hi ronca la maror. V�s escoltant. Com m�s
escoltis, m�s clar ho sentir�s tot: la tronada, la pluja, el vent,
totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastim�s,
Reina pura!, que devia ser d'alg� que es negava!- I, efectivament,
en aquells temps d'innoc�ncia, �que en feien somniar, de coses, els
sorolls d'un corn!
Previous Page
| Next Page
|
|