|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 36
En Garet i la Cinta resten sols a l'entrada, i van traginant cap a
dins els testos que embarassen el pas de la porta. A voltes, al
deixar ambd�s ensems llur c�rrega en un rec� ombrad�s, llurs cabells
s'entrefeguen. Puja-li llavors a en Garet una foguerada de sang al
cap, i l'escomet un desig vehement de parlar, de declarar la seva
amor. I aquest impuls �s tan viu, que arriba a estremir-li els
llavis i la llengua; mes li manca la paraula i s'exhala en
anguniosos sospirs.
Acabada la feina, el xicot no sap qu� dir ni quina determinaci�
pendre. S'eixuga la suor amb el mocador de butxaca, s'acosta al
portal i s'atura a la llinda, no gosant pendre comiat de la seva
cosina ni romandre amb ella. La Cinta se li atansa tota manyaga
manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somr�s
que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de
color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: �el v�s?- En Garet es
posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb
els ulls oberts i la boca badada, resta inm�bil, encarat amb la
xicota. Ella repeteix, amb una veu tremolosa i baixeta com un
sospir: -L'hai gordat per tu, Garet: el v�s?
-Conxos!- exclama el miny� agafant el clavell. I ja no pot dir res
m�s: no ha trobat cap altra paraula per a expressar la seva
sorpresa, el seu agra�ment, la seva felicitat i la seva amor.
Ennuegat pel plor, besa el clavell i l'omple d'una rosada de
ll�grimes. I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a
cua d'ull amb una satisfacci� dissimulada, li d�na la bona
nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola,
grinyola...
Ad�u-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja s�n
apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna
guaita per entre les veles. Els musics se'n s�n anats; i el llagut
que els serv� de cadafal, despullat de cobrellits i banderetes,
mostra sa negra carena i ses posts mig desenquadernades. Un grup de
gent que mou tabola, �ltim escamot del passat aplec, va allunyant-
se, i amb ell desapareix tot lo artifici�s, tot lo grotesc; i la
naturalesa r�stega, amiga de la soledat, va acostant-se al carrer, i
s'hi esmuny a pleret a manera que el trepig i la bonior s'hi
apaguen. S'hi esmuny a pleret, escampant-hi son al� bosquet�,
sanit�s; s'apodera del silenci, i sigilosament, com amoixant-lo, el
va poblant de les seves veus somnioses: confosos sorolls de la
ressaga, sospirs de les arbredes, cant�ria vaga dels herbeis
habitats per un m�n d'insectes, passades llunyanes d'un rossinyol
que vetlla el niu de ses amors a la claror de la lluna; remors de
vida, llenguatge inarticulat i suggestiu que parla de plers amagats
i d'esperances indeterminades.
�Que b� s'harmonitzen aquestes veus amb els sentiments d'en Garet!
Comm�s per una esperan�a verge i t�mida, ha restat sol al carrer, al
peu de la porta de la seva estimada, contemplant el clavell que ella
li ha regalat. Aquell clavell, a les seves mans, no �s una flor com
les altres: �s una vareta m�gica, �s el ceptre de la felicitat, �s
un nial d'il�lusions que van al�ant llur vol com silfs invisibles,
espargint un airet afalagador, i mormolant, amb una veu harmoniosa
que se n'entra al cor sense passar per les orelles: -Ets estimat.
LA FINETA.
La Fineta �s sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare
i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins
l'endem� de bon sol, perqu� volen aprofitar les calades de prima
i de matinada. Sa mare, pobreta, algunes setmanes endarrera se
neg� en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha d'engolir-
nos a tots. La Fineta �s sola a casa, i la basarda no la deixa
dormir.
Aix� que veu blanquejar en els vidres entelats de sa finestra el
primer llustre matinal, salta del llit, s'afanya a vestir-se, i surt
a fora el portal de sa casa solit�ria. La casa �s lluny de poblat.
S'al�a en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.
Encara �s for�a fosc. Encara la llum del fanal que crema en la
cantonada de la casa, davant d'una capelleta, �s m�s potent que la
claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les
figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els
arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora.
Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent,
grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga
pr�cess� de fant�stiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A
frec d'un dels m�s llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una
estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. �s
que encara regna la nit, i el dia p�l�lid no fa m�s que guaitar-la
amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que
amuralla el llevant.
Previous Page
| Next Page
|
|