|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 25
Poca estona vaig concedir al descans. Volia aprofitar, en lo
possible, per a la meva marxa, la claror del dia, que comen�ava ja a
vermellejar. Me vaig ficar, doncs, selva endins a bon pas; per�
aviat vaig compendre que m'afanyava in�tilment, perqu� ans de no
gaire m'havia d'assolir la nit en plena bosc�ria. Per for�a el sol
havia de ser ja post. A pesar de l'alt�ssima verneda que em tapava
la vista de ponent, els besllums que, filtrant-se per les clarianes
del fullam, clapejaven el bosc, me deien prou, amb llur color i llur
feblesa, l'estat de la foguera d'on procedien. Havien perdut llur
centelleig d'or: s'enrogien, pampelluguejaven, no podien durar. A lo
millor s'estengu� com una ratxada d'ombra i s'apagaren per tot
arreu. -Ad�u, bondadosa mirada del crepuscle: ja no m'acompanyar�s
m�s!- vaig exclamar. Per� m'equivocava: la morta flama del dia es
revif� encara, i sos reflexos tornaren a escampar-se per la
serralada; i esblaimats, moradencs, ondulant com fumarelles
lluminoses, vagarejaren d'ac� d'all�, i s'apagaren i reaparegueren i
s'extingiren de nou una pila de vegades: tant, que no vaig perdre
les fiances de reveure'ls fins al cap d'un llarg temps d'esperar-los
en va. Per fi, vaig compendre que no tornarien, i llavors se
m'oprim� el cor. Encara em mancaven dues hores de cam� per un pa�s
completament deshabitat.
Quan vaig passar el pont de la Mostela, un pont de pedra estret�ssim
i d'una sola arcada, tan senzill que es diria que �s l'os d'una
costellassa, la nit era ben entrada. A l'altra part del pont el bosc
era d'una negror imposant. Certament vaig agafar por. Per�... de
qu�?... De lladres? Ni tampoc no hi somniava. D'estimbar-me? Sabia
que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah!- aix� �s
basarda!- vaig mormolar: -una por de no res, pr�pia de dones i
criatures. �s prec�s despreciar-la. Filosofia i avant!- Mes la
filosofia, que em feia avan�ar, no aconseguia pas tranquil�litzar-
me.
Un acompassat flauteig de t�tils que son� lluny, en una fondalada,
m'encoratj� m�s que els millors raonaments. Vaig posar tota la meva
atenci� en aquell cant adormidor, i a l'escoltar-lo em semblava que
la meva soledat no era completa. Hi havia sers que es movien, que
s'aplegaven per a una obra de vida i que es comunicaven amb mi pels
filets de llur veu. Feien certa companyia.
Un llumet, que aparegu� m�s tard en mig de la massa confosa d'una
muntanya, contribu� tamb� a dar-me conhort. All� hi hauria una casa
i una fam�lia. Vaig figurar-me la masovera passant farina a la
claror d'aquell llumet, els xavals preparant l'establada de la nit,
i els jornalers recolzats a la taula parada, esperant l'hora de
sopar. La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en
la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de
llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella
gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva exist�ncia.
Distreta aix� la imaginaci�, vaig fer bon tros de via amb cert
coratge; per� quan vaig perdre de vista el llumet, quan, al tombar
una colzada, vaig deixar d'oir el flauteig dels t�tils, i un silenci
perceptible, aterrador, vibr� a l'entorn meu en la immensitat, me va
semblar que la nit me queia al damunt.
Vaig aturar-me esverat, pres d'un malestar semblant al que
experimentem a voltes quan una persona se'ns acosta cautelosament
per darrera. Volia girar-me i no gosava. Per fi vaig aconseguir-ho,
i vaig sentir pasar per la meva pell una alenada freda,
esgarrifadora. Per� no vaig veure res... nom�s la bosc�ria, les
fondalades, la fosca.
Vaig tomar a caminar, i hagu� d'aturar-me altra vegada al cap de
pocs passos: no em podia sostreure a l'obsessi� de que alg� em
seguia i m'observava. Palpitant d'emoci�, vaig tornar a guaitar, a
escoltar... El silenci era absolut: sols el soroll del meu encongit
respir s'atrevia a profanar-lo. La nit era augusta, di�fana: un
abisme blav�s, immens, puntejat d'estels, que indicaven dist�ncies
confoses en la fond�ria inacabable. I, a baix, la terra obaga
restava muda, amb un callament sant, com recollint amb religi�s
respecte les irradiacions de lo infinit. Aix� �s lo que es percebia
pels ulls i per les orelles... per�, oi m�s... �Com explicar�
aquella sensaci� fonda i esborronadora que em perseguia? No sabria
comparar el meu estat sin� amb el d'una persona que se sent
molestada fins a lo insofrible per la insistent mirada d'una altra
que l'espia en silenci de fit a fit. S�: la tensi� del meu esperit
arribava a lo inaguantable. No vaig poder resistir m�s. Sang-gla�at,
vaig caure de genolls. -O infinit! o ignot! o sant!... jo t'adoro!
Ajuda'm! empara'm!- vaig exclamar amb un crit involuntari, que
retruny� espantosament en el meu cor. I, de boca terrosa, vaig
seguir resant, resant amb desvari, arraulit, tremol�s, fins que
m'esdevingu� l'entendriment i el plor i el consol.
Previous Page
| Next Page
|
|