|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 22
Efectivament, vaig veure que s'espallongava d'un abombament del cel
un can� serp�s d'un blau de calitja. Era una altra m�nega. I de
seguida se'n present� una tercera, que venia, ja formada, de part
d'all� de les muntanyes llevantines, vorejant la costa,
desempallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada,
blanquina, voltada de llu�ssors que s'anaven apagant gradualment.
Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les
trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als n�yols.
Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres
estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia
malalt�s. Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es
comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sin� una for�a
que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se,
com s'engrandien acostant-se a terra. Per� no es sentia el m�s lleu
soroll: tot passava com en un espectacle cinematogr�fic; i, si un
hom no hagu�s tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors,
no se n'hauria temut pas. M�s aviat que de por, inspiraven un
sentiment de pena i d'estupefacci�. Se diria que la naturalesa
estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles
monstruositats. Per� aquell somni podia causar v�ctimes. Me vaig
recordar d'haver llegit que els navegants engegaven l'artilleria
contra les m�negues. Si hagu�ssim tingut un can�... Mes, a falla de
can�, �per qu� no fer sortir el sometent a la platja i que
escopeteg�s l'aire amb salves ben estrepitoses? Lo que convenia era
assorollar aquella atmosfera mesella i paralitzada, tornant-li el
moviment i la sensibilitat.
Anava a comunicar aquest pensament a les persones de m�s a prop,
quan s'aixec� al meu entorn una ronca bonior i cent bra�os
s'agitaren en actitud d'alarma. Una dona, que estava al meu davant,
se va girar tota esgrogue�da, tapant se els ulls amb una m�, i,
tremolosa i atarantada, empenyent de palpentes l'un i l'altre, va
c�rrer a ficar-se dintre d'una casa. Entre la bonior vaig entendre
una paraula: -Es sardinalers!... es sardinalers!...- I la remor de
veus s'apag� de cop, igual que en una cambra enconxada quan es tanca
la porta per on entraven els sorolls exteriors, i tot s'eixord�
sobtadament. Aleshores me va venir pell de gallina, i vaig veure la
meva esgarrifan�a reprodu�da en tots els semblants.
Ja no vaig pensar m�s en el sometent. No hi havia temps de res. Sis
o set llaguts de sardinals acabaven de sortir d'un freu, i es
trobaven en mig del triangle que es podia imaginar entre les
m�negues. Dues s'havien engolat a l'ensenada, recorrent sa boca com
esmaperdudes. L'altra era m�s a terra. Corria com per trencar el
cam� de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se...
Semblava que el sostre de n�vols s'enlairava per deixar-li pas. El
mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven
una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre
nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia...
Mentrestant els llaguts venien, botant, amb les proes embigotades
d'escuma, tots junts, aplegats per la por. Els vogadors treballaven
com en cap regata. Se doblegaven a la una sobre llurs rems, i
despr�s s'al�aven tan alts com eren, repenjant-s'hi a l'enfonsar-los
en les negrenques aig�es. Els patrons, drets a popa, governaven amb
una atenci� que es descobria en tot llur posat. Un d'ells duia a
bra� un infant� d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll
amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i
barretinola, buf�, grassonet.
Vaig sentir un gemec a prop meu. L'havia esclafit aquella dona que
poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar tota la seva
fam�lia. Estava imm�bil, estirada, com enravenada de fred, p�l�lida,
amb els ulls astorats. El cap li tremolava lleument, i les dents li
debategaven. Sos llavis descolorits repetien un mot, sempre el
mateix. � Menut!... menut meu!... � La infeli�, aireferida de
bogeria, en aquells moments de suprema ang�nia no es recordava del
seu marit ni dels fills grans, que amb llur treball la mantenien; ni
semblava que els vei�s tan sols: no es recordava m�s que del fill
petit, del que res podia donar-li, per� que m�s necessitat estava
del seu amor i de la seva cura. No s� qu� hi havia de tendre i de
fondament maternal, en aquesta aberraci�. Dues o tres vegades vaig
haver d'ajupir el cap entre la gentada per amagar les meves
ll�grimes.
Els sardinalers anaven venint, per� no podien guanyar gaire cam�,
perqu� les capritxoses evolucions de la m�nega els obligaven a una
marxa sinuosa. Tan aviat emproaven cap a les roques de llevant
(entre les quals, el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia
dif�cil l'atracada), com s'encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven
de dret a garb�. Es diria que la m�nega els perseguia
intencionadament, b� que guardant certa dist�ncia, entretenint-se
amb una ca�a que no se li podia escapar. En un moment, sense soroll
de cap mena, en mig d'aquell silenci d'esglai que s'havia apoderat
de la naturalesa, passava fant�sticament d'una banda a l'altra de
l'ensenada. Altres vegades marxava a poc a poc o s'aturava, donant
voltes sobre si mateixa; per� era tan llisa i d'un to tan igual,
que aquestes voltes eren de mal reparar, i sols s'endevinaven per
l'ondulaci� que davallava en espiral per la trompa.
Previous Page
| Next Page
|
|