Pinya de Rosa by Joaquim Ruyra


Main
- books.jibble.org



My Books
- IRC Hacks

Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare

External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd

books.jibble.org

Previous Page | Next Page

Page 21

Jo experimentava una pesadesa invencible. Me semblava que els meus
sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son
m'enlle�a els membres... i vinga fregar-me els ulls. Per� segurament
no era jo sol, l'espesse�t: se diria que la pesadesa era per tot
arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment c�smic,
si val l'expressi�.

A l'arribar al carrer de la Mestran�a, vaig trobar-hi una gran
gentada, quasi tota d'homes, que estaven arrambats a lo llarg de les
cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells
vaig posar-me a l'aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que
sempre s'exhala d'una multitud. Encara que aquella gent haguessin
sigut est�tues, no haurien guardat m�s silenci. Se podia creure que
ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor
agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de bonan�a,
s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de ll�col
mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, i
atansant-se, sense trencar mai la superf�cie, com si hi passessin
per dessota, a la manera que circulen els m�sculs sota la pell d'un
atleta que forceja; despr�s, majestuoses i plenes, se precipitaven a
les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo m�s, un xopolleig sec
i sense resson�ncia, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte
l'aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s'hi
ofegaven a curta dist�ncia.

Una calima blanquinosa s'havia aterrat al cant� de llevant. Les
muntanyes i roques hi ombrejaven al dedins. All� tot semblava fum:
un fum estacionat, imm�bil. Per� l'aspecte d'aquella part no era tan
fat�dic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa,
ses penyes �rides i son horitz� aixafat, que es badava nom�s un xic
a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar
estava desert, sense una vela, sense una gavina.

En quant a m�negues marines, no se'n reparava cap enlloc.

-Qu� redrimonti atalaien, la gent?- vaig preguntar a un pescador que
tenia al costat.

-Aquest mat� se s�n formades quatre m�negues, i sembla que n'�s
diada.- em contest�.

-L'avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions- va afegir
oficiosament una dona. -Ara rai, ja estan ben llestes. D�u vuigu
que no hajun fet cap mal, perqu� sa nostra gent �s a mar, a
sardinals. Hi tinc tot es b� de D�u de casa: �dhuc es menut, se
n'han emportat.

En ,aquell mateix instant s'allarg� per sobre el meu muscle un bra�
vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se
varen acarrear totes les mirades. All�, per entre dos rotllos de
n�vols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una
butllofa d'un gris blavenc, que s'anava inflant, inflant, igual que
una bomba aerost�tica. Quan hagu� adquirides unes bones proporcions,
al bell dessota d'ella s'estuf� el mar, rompent en xarbots, i a
l'ensems la bomba s'allarg� pel capdavall, deixant caure una mena
de trompa, que va davallar serpejant gaireb� fins a l'aigua. La
m�nega estava formada. Va oscil�lar una estona, com afofolant b� la
testa en la nuvolada, i emprengu� una marxa sinuosa. Passava for�a
lluny. All� un vapor a tota maquina ens hauria semblat imm�bil i
quasi no s'hauria obirat.

Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter
de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes,
barbagr�s, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que
revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el
pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i
d'avorriment, i a l'�ltim va dir, en to de menyspreu:

-Bah, bah!... Sa sang no enrogir� ses aig�es. Sou uns babalocs. Aix�
t� tanta mal�cia com es fum de qualsevulga xemeneia.

-D�u vos gord que us arreplegu�s!- va exclamar un mariner. -No �s
cosa de joguina, no. Jo no em voldria veure sota es seu embut, ni
enc que em trob�s dintre una fragata de tres arbres. Xucla i roda
d'una manera!...

-Aix� deu poar aigua des mar per despr�s fer ses pluges: oi,
senyor?- me pregunt� un xicot. I, sense donar-me temps de contestar,
va tocar-me amb el colze: -Mireu!... una altra!

Previous Page | Next Page


Books | Photos | Paul Mutton | Sun 21st Dec 2025, 20:10