|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 20
Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la
platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com
boires sobre llurs caps i un hom no sabia a voltes si eren ll�grimes
o aigua del mar lo que regalava per les cares d'aquells infeli�os.
Mes, respecte d'alguns, no hi cabia pas aquest dubte, perqu�
sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els
que tenien al mar pares, germans... l'amor i l'esperan�a de llurs
cases.
El cel s'havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s'hi
esbombava el tro, fent retrunyir l'encontrada. El dia s'havia
enfosquit tant i tant, que semblava que f�ssim cap al vespre.
En aix�, un crit de dona, un crit xiscl�s, va ferir les orelles:
-Una barca!... Una barca!- Tothom s'abalan�� a la mar com si
volguessin abraonar-se amb les ones. -S�, s�! una barca!-
exclamaren altres veus. -Quina �s?- preguntaren molts. -�s la d'en
Xufanch- va respondre un espinguet de criatura. -No, no; no ho �s-
contestaren de seguida alguns mariners. -No �s pas del poble; �s
forastera- mormol� una veu rogallosa. -Nom�s hi va un home i ja no
pot governar- observ� un patr�. Les dones al�aren els bra�os al cel
com demanant miseric�rdia.
Jo tamb� vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni
arbre. No venia, sin� que era portat per les ones i el vent, i es
veia que anava ple d'aigua fins a l'orla. Corria de dret cap a un
penyal. S'enfonsava en la clotarada que li badava la mar a
l'encongir-se, i, al cap d'una bella estona, quan l'ona tornava a
inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els ruixims voleiadors.
I cada vegada s'acostava m�s a les penyes, on s'havien enfilat ja
uns quants mariners per des d'alli donar-li l'auxili que poguessin.
Per� �qu� podrien fer? Res. El llagut se tomb� en el bullidor de
rompents, que s'estenia a una grossa dist�ncia de les roques. Sa
carena negraj� encara, botant, botant entre les escumes. Despr�s els
ulls la cercaren en va.
Al cap d'una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un
home a coll. Era el n�ufrag. Ning� el coneixia. Me sembl� home d'uns
quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els cal�otets de cot�
que usen a l'estiu els pescadors de la nostra costa.
Son llit d'agonia fou el sorral mullat. All� l'ajagueren, i el metge
l'examin�, declarant que es moria, que se n'anava per moments a
causa d'una forta commoci� al cervell. Al cap de poc va presentar-se
un capell� que portava l'extremunci�, i tots els homes, a pesar
de la pluja que queia, es llevaren la gorra, i moltes dones
s'agenollaren.
Aleshores vaig poder observar el n�ufrag detingudament. Estava
esgrogue�t, amb els llavis closos fortament i coberts d'una bromera
que bombollejava a un cant� de boca; les parpelles obertes, i les
nines negres, informes, escampades pel blanc de l'ull com dues
taques de fel de s�pia. Per entre els plecs de la samarreta
descordada, penjat d'una veta negra, al costat d'uns escapularis, li
sortia un medallonet de llaut� amb el retrat d'un infant, tal vegada
d'un fill estimat, que restaria en l'orfanesa.
Repassant les impressions d'aquella diada, no pogu� menys de dir, de
cor endins: -Coses del m�n i de la vida, qu� sou? Qui se'n refiar�?
Al mat� oferiu riques esperances amb un somr�s dol�, amb afalacs
d'oratge, amb vessaments de llum... i al cap d'algunes hores doneu
la tempesta, el desordre i la mort.
M�NEGUES MARINES
Era un mat� de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar,
donant-me la not�cia de que hi havia m�negues marines. Me varen dir
que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la
banda de mar per atalaiar-les. Amb aix� em vaig llevar de pressa i
em vaig llan�ar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla
a mig cordar.
Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada
baixa, densa i bonyeguda, que deixava un sotacobert, per on la
claror se difonia t�rbola i somorta. Les parets blanques de les
cases prenien un to verd�s, trist. L'aire estava com adormit, com
encantat. Els pl�tans, amb llurs penjarelles de fulles rosses,
s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impression�.
El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels
espardenyers eren a les voravies sense que ning� els ocup�s. Els
fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra
enclavada en el fil d'un taul�, les garlopes amb el floc a mig fer,
i la biga comen�ada a cairejar damunt dels cavallets, indicaven
que la feina s'havia susp�s de cop i volta per algun motiu
extraordinari. En el r�fec d'un terradet, entre blets m�stics i
ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb
el cap sota l'ala. Dalt de la crestellera d'una teulada, dos coloms
negres guaitaven i escoltaven, estirant el coll de la manera que
solen fer-ho quan reparen quelcom que els alarma; per� llur actitud
expectant durava d'un manera ins�lita.
Previous Page
| Next Page
|
|