|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 2
Tals consideracions i la meva peresa, que sempre és de parer de
deixar les coses com estan, m'inclinaven a no tocar pas res; però
sol vetllar al davant de la meva voluntat una mena de follet
desconfiat i tafaner, que no permet el trànsit a cap idea sens de
primer furgar-la i flairar-la i donar-li més voltes que a una bóta
agra que li duguessin a rentatge, i ell va oposar-se a les meves
plàcides determinacions.
-No, senyor- em va dir reganyosament: -aquests arguments, que et
semblen tan forts, no valen una pipada de tabac. ¿Què em contes,
que les tares de llenguatge de la teva obra són pròpies del seu
temps, senyor vanitós? ¿Què va que jo té n'assenyalaré més de mitja
dotzena que són teves i ben reteves i que han servit de trencacolls
a més de quatre dels escriptors catalans que han vingut al teu
darrera? Oidà! ¿Tú no vares usar castellanismes que mai encara no
havia fet seus el teu poble? I, àdhuc aquells que han deturpat la
bella llengua popular, si els coneixes, ¿per què has de consagrar-
los? En hora bona que els empressis quan no hi sospitaves vici, com
tants d'altres n'emprarà encara de bona fe la teva ignorància; però
¿com t'atreveixes a autoritzar-los tot sabent-los dolents? I ¿què va
de bo, això de considerar-los com a senyals d'època i en certa
manera com a testimonis respectables que donen fe del temps en què
va nèixer la teva obra? ¡Galdosos testimonis per cert! I, si
realment ho foren, d'aquell temps, ¿per què vols que ho siguin de
l'actual, que ja els coneix i els ha desqualificat i els rebutja?
Qui ets, tu, ara? ¿Ets l'home del segle passat o el del present? I
qui autoritza i dirigeix la publicació del nostre cas, sinó tu,
l'home d'avui? I, ¿quina data portarà, el llibre, sinó la del dia de
la seva llum? Apa, doncs: no siguis peresós; i, ja que presideixes
aquesta renaixença, cerca-li nous testimonis i preserva-la d'aquells
altres que tan poca honor feren al seu naixement. I no em surtis pas
amb allò d'agrair l'amor irracional i fantasiosa dels antics lectors
teus i de respectar-ne les exigències. Si verament els sents grat de
la tal afició, serveix-los amicalment i sense engany, no els
perjudiquis més; ans guareix-los a foc i ferro del dany que
involuntàriament, per ignorància, els has causat, baldament gemeguin
i es revoltin contra el tractament. És un deure de consciència. I
d'aquell símil que has retret, i que és just, parlem-ne: a veure,
ben estudiat, quina lliçó ensenya, si la teva o la meva. Ja és cert
que un hom s'agrada àdhuc dels mateixos defectes de la dona que l'ha
enamorat, i s'encanta tal volta de la torçària del seu nassiró, de
l'osca de la seva denteta i de la piga de la seva galtona: però, si
aquesta torçària i aquesta osca i aquesta piga vinguessin d'algun
mal lleig que amenaçés la vida de la persona amada, ¿quin enamorat
fóra tan irracional que s'oposés al guariment? Aplica, doncs, el cas
a l'altre terme de la comparació. ¿Qui, que tingui dos dits de
front, podrà voler que no extirpis allà on els trobis els
castellanismes, que són el cranc rosegador de la nostra llengua?
Deixa't de contemplacions. Aquesta amor fantasiosa, que t'apar
falaguera en relació als teus insignificants escrits, és la mateixa
que, aplicada a més noble objecte, s'aficiona cegament al nostre
actual llenguatge i s'oposa a la seva salvadora purificació. Ah! Per
amor a la vida, combat tu aquesta amor de mort.
Em va posar un cap com un tabal i no sabia què contestar-li. Ja
anava a creure'l, quan l'esperit artístic va aturar-me l'acció i em
va dir:
-Què vas a fer? ¿No estàs content, artísticament de la teva obra?
Doncs, si escoltant el follet dels escrúpols hi trasmudes el
llenguatge, ja serà prou que no la malmetis d'algun caire i que el
mateix follet no t'hi trobi, després de la tasca, cent tares més que
no pas ara. La puresa externa, certament, és de desitjar; però no
tant que valgui la pena de passar aquests mals de cap i de córrer
aquests perills. I, per altra part, ¿estàs ben segur que totes les
formes que ara et semblen dolentes t'ho semblaràn així mateix passat
un qüern d'anys? Per exemple: ¿no tingueres per suspecte, durant una
llarga temporada, el verb matar, i, després, no t'has convençut que
era clàssicament català i que occir i occiure no eren sinó
llatinismes al seu costat? Però, anem, no vull encaparrar-te amb
aquests dubtes: vull donar com a cert que les bones formes de
llenguatge, les pures, les permanents, són les que ara els bons
filòlegs assenyalen amb el dit i les que aniran indicant a manera
que llurs estudis els portin a nous descobriments. ¿Hauràs de
recompondre les teves obres cada vegada que ells preconitzin un nou
capgirament de llenguatge? ¡Mala feina es fóra girada als nostres
literats! No, home, no! El teu cas és semblant al d'un pintor. És
clar que cercarà per a les seves teles les colors més pures i
permanents que puguin proporcionar-li els adroguers; però, una
vegada ja pintades, no es donarà pas la pena de refer-les cada
vegada que la indústria descobreixi colors més sòlides i perfectes.
A més fer, retocarà lleument algun to emmusteït, les untarà amb una
mica de mèdium, i,... endavant les atxes! ¡Pobres pintures, les que
no tinguessin altres valors que les que es compren a l'adrogueria!
Previous Page
| Next Page
|
|