|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 1
Aquestes paraules, amb les quals vaig encapçalar el meu primer aplec
de Marines i Boscatges, vull que acompanyin també el present, que,
perquè prengui un caràcter definitiu, batejo amb un nom especial.
Quasi totes les composicions que integren aquest aplec són les
mateixes que ja coneixen els meus antics llegidors; i, si bé les he
reformades una mica i n'hi he afegida alguna, espero que la bona
olor de cristianes no s'hi haurà pas esbravat.
Donen els mariners el nom de _pinya de rosa_ a l'artística nuada que
teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens,
fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i
no li permet escórrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la
passin de llarg a llarg.
Doncs bé: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest
aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de
marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en
revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindrà el seu nus de
conclusió i constituirà un cos definitiu. És probable que, si Déu
ens dóna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; més ja
no podran formar part de PINYA DE ROSA, que és un cap que volem que
resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella.
Si dividim l'obra en dos volums, no és per trencar-ne la cohesió i
la unitat, que ara més que mai volem afermar, sinó per la seva
extensió material, que no hauria permès encabir-la en un sol volum
d'aquesta «Biblioteca», a no ésser de compondre'l amb una lletra tan
menuda que no hauria resultat de grata lectura. Per altra part «El
rem de trenta quatre» era una massa desproporcionada entre els
altres treballs del llibre titulat _Novel·letes_, i, posant-lo en
volum separat, ens sembla que fem benefici a l'harmonia.
Sigui com vulgui, aquesta qüestió de la disposició de materials té
poca importància i no m'ha preocupat gaire. Més mals de cap m'ha
donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics,
que constituiran quasi tota l'obra.
Artísticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que
brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una
sola frase, ni un sol mot; i, si bé això no volia dir que fossin
perfets, indicava clarament que el meu gust artístic no s'havia pas
afinat d'ençà del temps en què vaig escriure'ls, i que en aquest
sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge
sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingüísticament hi trobava cada
tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va
damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan
intensa labor filològica s'és realitzada a Catalunya. ¡Quants de
castellanismes hi descobria!
Ara bé: calia expurgar-los-en?
En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia.
¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un
sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los
d'aquell regustet de castellà que era propi de l'època de llur
naixença i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de
llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat
profunda, ¿no alteraria el sentiment artístic que va produir-los?
Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents,
alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memòria, ¿em
perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els
seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que
l'ha enamorat, estimant àdhuc com a gràcies els petits defectes que
la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una
torçarieta del nas, tal vegada una denteta oscada... -Oh, no!- un
hom diria. -Deixeu-me-la tal com és, la meva amor: no res de
redreçar el seu nasset simpàtic, no res d'extirpar la seva piga
graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva
denteta!...- I així també solen estimar els lectors les obres a què
s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la pròpia
imaginació, convertint en niuets d'il·lusions àdhuc els mateixos
clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentació de
Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics
llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt
de no atrevir-se a modificar una mala disposició de comes, d'una
frase. Això ja em sembla força exagerat; però, anem, aquesta amor és
ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigències bé
mereixen algun respecte.
Previous Page
| Next Page
|
|