|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 17
M'esdevingu� la sospita de que estava nevant, i, per assegurar-me'n,
vaig sortir a la finestra i escamp� per defora la mirada de mos ulls
t�rbols. Bella estona vaig haver d'ullejar per assolir el
convenciment de que no hi havia neu enlloc. Les meves percepcions
eren sordes i penoses. Romangu� contemplant la negror dels boscos,
que s'estenia davant meu, i vaig pensar: -S�n els boscos de
Montnegre. �s que s�c al mas.- I, com si no n'estigu�s ben segur,
vaig repetir-me en alta veu: -S�, s�: s�c al mas S�bat.
Pensant que tal volta la soledat me corprenia, vaig anar a la
recerca de gent. Vaig entrar a la cuina: una cuina gran, negra,
fumosa, amb el pis de roca i terrer, i el sostre alt�ssim i de
canyes ensutjades. All�, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia,
vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera.
Ambd�s estaven amb els bra�os plegats sobre el pit, sense dir-se un
mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. Pel moviment quasi
imperceptible de sos llavis comprengu� que resaven. �Seria un rastre
de ll�grimes la lluentor que serpejava per la galta de la masovera?
All� es passava un gran disgust, un disgust que jo el sentia encara
que no en record�s els motius.
Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable,
vaig reparar en el fons d'un passad�s la figura esvelta, grave i
melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanque�da, la
simp�tica dama vingu� cap a mi, m'abra�� i estamp� en mon front un
llargu�ssim pet�. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada
per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven
una tristesa incomprensible. Jo em pos� a plorar en sos bra�os...
mes no sabia pas per qu�.
-No podem entretenir-nos m�s- va dir-me a mitja veu. I ambd�s
sort�rem de la casa, i camin�rem... camin�rem... Recordo que no
feia un al� de vent. Les fulles seques dels polls i carolines, al
rompre's de les branques, queien a plom com ocells morts. �A on ens
encamin�vem, per la ribera d'aquells torrents solitaris?
Les bosc�ries s'anaven acostant. Entr�rem dins un bagueny r�nec,
ombrad�s, poblat de grossos suros vells i esparracats. Era la
sureda vella de Montigal�; una sureda improductiva, que no s'era
carbonada perqu� els carretatges hagueren pujat m�s que la
mercaderia. S'havia deixat que aquells arbres gegantins anessin
morint per llur sa�, i tal volta feia m�s d'un segle que
malaltejaven. Prou que la coneixia, jo, la sureda vella de
Montigal�, paratge paor�s, on no havia sentit mai refilar cap moix�
ni cantar cap llenyataire. All� l'aire era humit i estava impregnat
de fetors de resclo�ment i de floridura, semblants a les que es
perceben en una cambra habitada per miserables.
La mare, apartada de mi algunes passes, caminava silenciosa, vessant
avall de la muntanya. Jo la seguia contorbat, llambregant amb
basarda aquells surassos caducs, que caragolaven sobre mon cap
llurs branques malgirbades, cobertes d'una llarga molsa, blanca com
els p�ls d'un jai. Ratats molts d'ells arran del s�l pels ricards,
bosellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats
alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i
tova, que es desfeia, al m�s petit fregad�s, en una serradina
impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos
tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos
xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells
esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres
caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i
polsosos; presentaven un aspecte grandi�s de desolaci� que esfere�a.
Se diria que eren condemnats per D�u a un sofriment terrible sense
gemegor ni esplai de cap mena.
�Que extensa, que interminable era aquella sureda! Mai m'ho havia
semblat tant. I la claror del dia anava minvant com si es desmai�s
la tarda part d'all� de la nuvolada. ��rem, doncs, cap al vespre? Jo
tenia intenci� d'enraonar, de fer alguna pregunta a la mare; mes la
meva voluntat, balba i esmaperduda, no trobava el ressort secret que
la comunica amb els sentits, i, a pesar dels meus esfor�os, la veu
no es formava en ma gargamella contreta. Quin patir, D�u meu!
Mentre an�vem baixant, vaig reparar, per entre la brossa dels
arbres, lluny, cap avall, un home que davallava amb una maleta a
coll. Aquesta visi� em va suggerir la idea d'un viatge, d'una
abs�ncia penosa, de quelcom d'inevitable i desconsolador. Pobra
mareta meva! �Seria ella la que marxava? I a on?... Aquell cap gris
tan estimat havia d'apartar-se de l'escalf dels meus petons? I per
qu� separar-nos?... Per qu�?... I, pesadament, anava donant voltes a
aquestes q�estions en la meva imaginaci�, i mentrestant vaig veure
que ens atans�vem a una planura blavosa i emboirada; i la mare
apress� el pas i jo tamb�.
Previous Page
| Next Page
|
|