|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 14
Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.
De vegades, quan l'�vi S�ssola es cansava, en Xac� de la taverna
intentava substituir-lo explicant alguna an�cdota; per� el seu estil
mig superflor�dic mig murriesc, pretensi�s i laber�ntic, era m�s
propi per a marejar que per a divertir. Deia molts _per consevuent_,
molts _a l'objecte_, molts _lo qual_ i _verbigr�cia_; i lo pitjor
era que els entatxonava en el discurs tant si venien a tomb com si
no
hi venien. En Retort se l'escoltava com a un savi de Gr�cia,
admirant-
lo tant m�s com menys l'entenia; per� ni en Retort ni ning� es
divertia amb les gr�cies del taverner, que se les havia de riure
sol en mig de les cares macilentes dels seus o�dors.
M�s agradosa era la v�rbola de les Xanguetes. Havien corregut molt
per la muntanya, de poble en poble, a vendre peix; se n'havien
vistes de totes, i havien fet m�s tarambanades i entremaliadures que
un murri de carrer; i quan ho contaven amb llur crid�ria
escardalenca, llur xafardeig i llurs ganyotes expressives, era cosa
de que un hom se cregu�s transportat a l'escenari de llurs fac�cies
presenclant a lo viu els esdeveniments. Com que sempre havien anat
plegades, no podia explicar l'una res que l'altra no sab�s tan b�
com ella i que no li fes pru�tja a la llengua: aix� �s que a cada
moment es prenien la paraula de la boca. Era una mena de com�dia.
-�Te'n recordes, pubilla, de quan v�rem pujar a Pedra-Ferral?
-�No me n'hai de recordar, petita, si encara en gordo cria,
d'aquelles terres? Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en
tots es dies de sa meva vida.
- Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells
camins.
-No me'n parlus! All� no s�n camins: s�n esgarrapades de dimoni
obertes en sa penya nua.
-Hi queia un sol de Maria Sant�ssima.
-Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigu�s a
sa fogaina.
-Aquesta es volgu� descal�ar perqu� ses botes li feen mal; per�...
-Mala negada! No hi havia manera d'agontar es peus nus en terra. Ses
pedres cremaven com brases vives.
-Oid�, pubilla: �te'n recordes, d'aquell homo que llaurava sa vinya?
Era com un vedell, gras, roig de p�l, taujan�s, amb un posat de
nyonya...
-S�, diga-li ximple! Li haguessis ficat es dits a sa boca.
-�Pesta et sec, pubilla! Tenia una ferramenta de salvatgina que
me'ls hauria ben capolats en un dir Jes�s.
I no era tan llanut com semblava: vet-ho aqu�.
-Aquesta li va cridar: �-Mestre: �con hi ha, d'aqu� a Pedra-Ferral?�
I ell es va girar, i vinga gratar-se es clatell, grata que grata,
sense respondre �-Aqu� soc, b�stia.� Jo vai dir an aquesta: �-Anem,
anem... Deixa'l estar... Deu �sser mut, i amb es teus crits no fas
m�s que reviscolar-li es pois des cap.� Per� sa pubilla... tretze
s�n tretze... No volia deixar-lo en pau.
-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que
es bo de s'homo no sabia qu� contestar; empr�, quan li vai haver fet
sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n
va anar. Va i diu: �-A vore: camineu, noes.�
-Jo vai pensar que ens engegava a sa porra.
-Res d'aix�: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas
port�vem. �-Caminem, petita�, vai dir. I, quan v�rem haver pujat a
un tossalet, s'homo ens va cridar des de sa llaurada: �-Hi teniu una
hora! Hi teniu una hora!...� Mireu si en sabia, de matar puces.
-I que no va errar-ho d'un cort de rellotge. Vatua! V�rem arribar a
Pedra-Ferral amb es peix cuit i sa roba muiada. I, tot d'una, sento
que aquesta desvergonyida m'allarga un espinguet de trompeta:
�-Sardines!... Sardina de Blanes! �nsies, noes, que �s fresca i pica
com un pebre!� Vatua sa mossa boja! Jo cop de pessigar-la: �-Calla,
calla! no en vendrem cap!� I ella, sense fer-me cas, amb aquell crit
d'Israiel, esbombant que sa sardina picava com un pebre. Com no li
vai flocar ses balances pes morros!... Sort que em va donar per
riure, que fins ses costures des sac se'm descosien: que si no...
Previous Page
| Next Page
|
|