|
Main
- books.jibble.org
My Books
- IRC Hacks
Misc. Articles
- Meaning of Jibble
- M4 Su Doku
- Computer Scrapbooking
- Setting up Java
- Bootable Java
- Cookies in Java
- Dynamic Graphs
- Social Shakespeare
External Links
- Paul Mutton
- Jibble Photo Gallery
- Jibble Forums
- Google Landmarks
- Jibble Shop
- Free Books
- Intershot Ltd
|
books.jibble.org
Previous Page
| Next Page
Page 12
Era ell, s�... Per m�s que estava girat d'esquena, no podia
descon�ixer-lo ning�: son caparr�s blanc, descobert; ses, amples
espatlles sense m�s vestimenta que la camisa i els el�stics... Ja
anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el
rosari.
Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol,
l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint
amb un degut piad�s. For�a vegades li havia sentit a dir que per
aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogu�s valer-se
de les cames, no havia mancat cap any a l'esgl�sia a oir una missa
de difunts (i aix� que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet!
t�, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la pres�ncia del
po�tic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes.
Ah! Si la candidesa �s amable al bon D�u...
Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar
parenostres. �Quina emoci� m'esdevingu�! El m�n s'anava ombrejant,
ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia m�s que el
bombolleig de foc que produ�a el sol a l'arruixar-se sobre el mar.
Per� per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat.
Una il�lusi� se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil
flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre
d'un temple immens amb les fond�ries perdudes en vagaroses foscors.
Se sentia el tr�mul d'orgue, solemne, baix, devot�ssim, creixent a
poc a poc, tornant a minvar dol�ament... L'�xtasi de quelcom de sant
s'apoderava del cor.
El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, aix� que acab� el rosari
digu� una salve en veu alta perqu� jo la pogu�s seguir; i despr�s,
girant-se, em salud� afablement: -Gr�cies, gr�cies, i visca molts
anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perqu� l'emoci�
m'ennuegava; per� li vaig estr�nyer fortament la m�.
Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'�nima tan
commoguda. Mes el vell no s'immut� gota: estava tranquil, ser�; no
es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home aix�:
tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella
simp�tica ignor�ncia que el feia incapa� d'artificis.
VETLLES D'ESTIU
A l'estiu, despr�s d'haver sopat al pati de casa a la claror del sol
ponent, me n'anava a ca la viuda Rovellona. All� acudien altres
ve�ns: la Ros� de la fleca, una xicota alta i grossa que ja devia
haver menjat forment de trenta anyades, per m�s que no sembl�s
indicar-ho son dentat colossal, blanc i atape�t, que brillava amb
el llustre d'una eina nova de trinca; l'avi S�ssola, un antic
boseller, vell de bon regent, ample de cara, cella-canut, de nas
carn�s, parpelles amb gires vermelles i boca esqueixalada i afable;
en Pere Retort, un corder m�s alt que Sant Gim, amb una ossada
monumental, tot ell angles i ressalts, i amb unes manasses llargues,
nuoses i esgrogue�des, que tenien el palp fred i call�s d'una pota
de gallina; les noies Xanguetes, dues peixataires menudes,
desnarides, fines com mosteles, amb m�s ulls que galtes, m�s boca
que ulls i m�s paraules que un diccionari; en Xac� de la taverna, un
solter de quaranta anys, molt reixinxolat, que les festejava i que,
segons indicis, no sabia encara per quina decidir-se, enamorat de
les bones dots amb qu� l'una i l'altra podien fer-li prosperar el
negoci; i, per fi, alguns no tan entrants de la casa, que venien
quan tenien humor o lleure. Era una reuni� divertida. Cada u deixava
els mals de cap a darrera la porta i procurava fruir de la bona
hora, com aquell qui entra a la benaventuran�a, i que ni es recorda
del mal temps passat ni desconfia de lo que est� per venir. F�iem un
Sant Bruno de vi de la terra, ens agaf�vem a bracet, i, tot
escampant pels carrers una riallada esvalotadora, tira cap a la
platja, que a casa hi coven ous.
No �rem pas nosaltres sols, que hi an�vem. Ne voleu de gent, pel
sorral!... Certament, a la vinguda de la nit, quan manca la marinada
i encara no ha entrat l'oratge, la xafogor no deixa viure sota
cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida
la gent com la llar a l'hivern. Cada u s'ajunta amb els coneguts que
li s�n m�s simp�tics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre
el cos se retorna gaudint la bravada de l'aigua, s'enraona, se riu,
se canta i es passen xaladament les hores.
Les dones s'asseien a la moda turca, aclofant les anques en terra i
encreuant les cames. Nosaltres, els homes, ens aja��vem a tot plaer,
rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant
per adoptar les actituds m�s pr�pies, segons les aficions de cada
qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja
per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones. L'�nic
que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava
pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera
trobava m�s bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre
la pell.
Previous Page
| Next Page
|
|